La personalització de l'aprenentatge apareix en múltiples iniciatives i propostes educatives, però tothom entén el concepte de la mateixa manera? Pot donar una definició més consensuada?Tot i que, efectivament, les iniciatives i propostes que es presenten sota el paraigua de la personalització de l'aprenentatge són de naturalesa força diversa, l'accepció no sé si més habitual del concepte, però sense dubte la més nova i interessant, és la que l'entén com una opció pedagògica orientada a promoure que els aprenentatges escolars tinguin un valor i un sentit personal pels aprenents.
De vegades, de fet moltes vegades, els alumnes aprenen coses o aprenen a fer coses en les escoles i en els instituts que incorporen al seu comportament o a les seves estructures cognitives, que poden recordar, entendre i fins i tot utilitzar si es presenta l'ocasió o la necessitat, però que no poden vincular amb la seva història i les seves vivències personals, amb la seva realitat o amb els seus projectes de futur. La personalització de l'aprenentatge escolar es proposa superar aquesta mancança des del convenciment que un aprenentatge amb sentit i valor personal per l'aprenent és l'altra cara de la moneda d'un aprenentatge significatiu.
Avui sabem, a més, que per aconseguir-ho és fonamental tenir en compte els interessos i opcions personals dels aprenents, així com reconèixer i respectar la seva capacitat per prendre decisions sobre els diferents elements dels processos d'aprenentatge en els quals s'involucren. En aquest punt rau, al meu entendre, la diferència fonamental entre individualitzar i personalitzar l'aprenentatge. Individualitzar implica ajustar l'acció educativa a les necessitats i característiques individuals de l'alumnat; personalitzar implica tenir en compte, a més de les necessitats i característiques individuals, els seus interessos, les seves preferències i la seva capacitat de decisió.
Per què és tan important personalitzar l'aprenentatge avui dia?
Per tres raons bàsicament. La primera, perquè la personalització de l'aprenentatge és ja una realitat fora de les institucions escolars. En el transcurs de les darreres dècades, i en bona mesura com a conseqüència de la penetració de les TIC en tots els àmbits de l'activitat humana, s'han multiplicat de manera espectacular els contextos que ofereixen oportunitats, recursos i instruments per aprendre. S'han ampliat i diversificat així de forma considerable les vies d'accés a la informació i al coneixement.
Coneixements de tota mena, fins i tot els més específics i especialitzats que fins fa poc només eren accessibles per l'intermediari de les institucions d'educació formal, avui ho són mitjançant una àmplia varietat de vies no necessàriament associats a les institucions d'educació formal. Una de les conseqüències més importants d'aquest canvi d'escenari és la importància creixent dels aprenentatges que tenen lloc fora de les institucions d'educació formal, que es veuen així obligades a compartir el seu protagonisme en la formació de les noves generacions amb els altres contextos d'activitat que ofereixen igualment oportunitats, instruments i recursos per aprendre al seu alumnat. Ara bé, aquests aprenentatges que tenen lloc fora de les institucions educatives responen sovint a interessos i opcions personals, es vinculen en general a experiències emocionals intenses i tenen, en definitiva, un caràcter vivencial que no es dóna habitualment en els aprenentatges escolars. Dit d'una altra manera, són aprenentatges amb un valor i un sentit pels aprenents fruit d'un itinerari o recorregut personal d'aprenentatge.
Succeeix, però, que l'alumnat percep cada cop amb més intensitat una dissociació entre el que fan i com ho fan fora de les institucions educatives i el que aprenen i com ho aprenen dintre d'aquestes institucions. Els estudis fets al respecte indiquen que sectors creixents de l'alumnat no entenen ni accepten aquesta dissociació, que els porta a desinteressar-se o "desenganxar-se" dels aprenentatges escolars, i que els agradaria que el que aprenen en les escoles i els instituts tingués una relació més clara i directa amb el que els interessa i els "enganxa" quan estan en altres contextos. En altres paraules, i és la segona raó de per què és tan important personalitzar l'aprenentatge escolar avui dia, la personalització és una aspiració cada cop més majoritària de l'alumnat, una aspiració que hem de satisfer per aconseguir que l'alumnat atorgui també un valor i un sentit personal als aprenentatges escolars.
Finalment, la tercera raó és que les propostes de personalització de l'aprenentatge són el reflex en l'àmbit pedagògic d'un tret característic de la manera com aprenem les persones. Em refereixo al paper que juga l'interès i l'y, és a dir, la visió d'un mateix com algú amb capacitat reconeguda per aprendre i per orientar el propi procés d'aprenentatge, i molt especialment la possibilitat de fer efectiva aquesta capacitat, com a factors que incideixen directament tant en la implicació de l'aprenent en les tasques i activitats d'aprenentatge com en els seus resultats. Aprenem millor, amb més profunditat i sovint també més ràpidament allò que ens interessa i al que podem donar, com comentava abans, un valor i un sentit personal.
Per aquestes i algunes raons més, entenc que avançar cap a una major personalització de l'aprenentatge escolar, més que una opció, és avui dia una exigència adreçada als sistemes educatius. És una exigència, d'altra banda, que obliga a revisar aspectes centrals de l'organització i funcionament d'aquests sistemes com ara, per exemple, el model de currículum, l'organització dels temps i dels espais en els centres educatius, les relacions amb altres contextos d'activitats que ofereixen oportunitats i recursos per aprendre o els eixos centrals de la formació del professorat, per esmentar-ne només alguns.
Quin paper juguen les TIC en aquesta personalització?
Pel que fa a la personalització de l'aprenentatge, penso que les TIC juguen un doble paper. D'una banda, les TIC estan en l'origen de l'aparició de bona part d'aquests contextos d'activitat que, com he esmentat abans, ofereixen noves i inèdites oportunitats i recursos per aprendre. Pensem, per exemple, en les comunitats virtuals d'interès, de pràctica i d'aprenentatge, en els repositoris de recursos educatius oberts o en les xarxes socials. Ni sols això, les TIC són també en bona mesura responsables de que alguns dels contextos d'activitat tradicionals, com la família, el lloc de treball, institucions culturals i esportives o simplement llocs de trobada comunitària i espais d'oci hagin vist incrementada de forma espectacular la seva potencialitat com espais d'aprenentatge. En aquest sentit, podem dir que les TIC han fet possible que la personalització de l'aprenentatge sigui ja actualment en bona mesura una realitat fora de les institucions d'educació formal, alhora que han contribuït de forma decisiva a generar l'exigència de personalització a la qual s'enfronta l'educació escolar.
Ara bé, d'altra banda, a més d'estar en l'origen d'aquesta exigència, les TIC són probablement un dels instruments més potents dels quals disposem per respondre a aquesta exigència. Algunes dimensions claus de personalització de l'aprenentatge escolar es veuen enormement facilitades per l'ús de les TIC. Em refereixo a actuacions com ara, per exemple, l'establiment de connexions entre les experiències d'aprenentatge de l'alumnat dintre i fora de les institucions d'educació formal, l'accés a fons d'informació humanes o documentals i l'aprofitament d'oportunitats i recursos per aprendre ubicats fora i sovint lluny dels recintes escolars, el seguiment de l'alumnat en el seu trànsit per contextos d'activitat i espais d'aprenentatge diversos o la creació de xarxes integrades per centres educatius i altres institucions compromeses en la formació dels infants i joves.
No és doncs en absolut una casualitat que bona part de les experiències i propostes de personalització de l'aprenentatge escolar s'organitzin al voltant de les TIC o que aquestes tecnologies juguen en elles un paper destacat. Pensem, per exemple, en les propostes orientades a ajudar a l'alumnat a construir-se entorns personals d'aprenentatge, les que s'organitzen al voltant de l'ús i l'explotació de recursos educatius oberts en línia, les que s'inclinen per un ús intensiu dels dispositius mòbils, o encara les que aposten per introduir en l'àmbit escolar tallers creatius en els quals la programació, la robòtica i altres artefactes electrònics tenen una presència destacada.
L'orientació acadèmica i professional sempre ha buscat personalitzar el procés orientador. Aquesta tendència cap a la personalització suposa un canvi substancial o només reforça la necessitat d'oferir una orientació individualitzada?
És cert que la tendència a personalitzar sempre ha estat present en l'orientació acadèmica i professional, sobretot en el cas de la segona, entre altres raons perquè sembla certament difícil orientar professionalment a una persona sense tenir en compte els seus interessos i les seves opcions personals. Ara bé, fins i tot en aquest cas penso que la tendència ha estat més aviat a ajustar l'orientació a les característiques personals, a les capacitats, als coneixements i competències de la persona orientada que a atendre als seus interessos i opcions. Per definició, l'orientació acadèmica i professional posa a la persona orientada en el centre del procés orientador, però, igual que ha passat amb les pedagogies centrades en l'alumne, al meu entendre això s'ha fet sovint més des de la lògica de la individualització que des de la lògica de la personalització. Especialment en el cas de l'orientació acadèmica, que ha estat i continua estant centrada bàsicament en les experiències d'aprenentatge i els aprenentatges escolars, en lloc d'estar-ho en les experiències d'aprenentatge i els aprenentatges de l'alumnat amb independència dels contextos en els quals s'han produït.
I les TIC, quin paper juguen o poden jugar en aquest procés orientador?
El paper més obvi és el de facilitar un accés pràcticament sense limitacions a la informació rellevant des de la perspectiva de l'acció orientadora, inclosa la possibilitat de comparar i contrastar de forma sistemàtica aquesta informació. Al meu entendre, però, aquest paper no és el més interessant ni el que pot contribuir en major mesura a ampliar i enriquir el procés orientador. Entenc que les TIC faciliten considerablement la identificació i valoració dels itineraris d'aprenentatge de les persones, entesos com el conjunt d'experiències d'aprenentatge i els aprenentatges que són el resultat de la seva participació en diferents contextos d'activitat, entre ells els que corresponen a institucions d'educació formal, i que la presa en consideració d'aquests itineraris poden contribuir a enriquir de forma significativa el procés orientador. Així mateix, i és una altra important contribució potencial de les TIC al procés orientador, l'ús d'aquestes tecnologies pot donar una altra dimensió al seguiment, acompanyament i suport reals de la persona orientada en el seu trànsit des del món educatiu al món professional.
Hi ha evidències que permetin afirmar sense cap mena de dubte que l'ús de les TIC millora l'aprenentatge?
Hi ha evidències que permeten afirmar sense cap mena de dubte que determinats usos de les TIC tenen un impacte positiu sobre l'aprenentatge. També hi ha evidències, però, que permeten afirmar amb igual seguretat que altres usos no tenen aquest impacte. En realitat, el que impacta sobre l'aprenentatge no són les TIC, sinó el que alumnes i professors fan amb les TIC. I de vegades el que fan és exactament el mateix, o gairebé el mateix, que farien sense utilitzar les TIC. Quan passa això, les TIC no afegeixen cap valor a l'acció educativa, de manera que els aprenentatges assolits, tant si es valoren positivament com si no, difícilment poden atribuir-se a aquestes tecnologies. Dit d'una altra manera, hi ha usos enriquidors, usos reproductors i fins i tot usos empobridors de les TIC. Els que ens interessen són òbviament els enriquidors.
I quins són aquests usos?
Doncs els que permeten organitzar l'activitat conjunta d'alumnes i professors al voltant del contingut que estan treballant o de la tasca que estan duent a terme d'una manera tal que sense recórrer a les TIC seria molt difícil o impossible d'organitzar. Alguns usos de les TIC que abans he esmentat quan parlàvem de les experiències i propostes de personalització de l'aprenentatge responen clarament a aquest criteri. Per exemple, ajudar als alumnes a construir-se i a utilitzar els seus entorns digitals de treball i aprenentatge, o la participació des de les activitats d'aula en comunitats virtuals d'interès, de pràctica o d'aprenentatge, o encara la utilització de repositoris de recursos educatius oberts en línia per desenvolupar activitats d'ensenyament i aprenentatge a l'aula. Però n'hi ha molts altres, no necessàriament vinculats a dimensions de personalització de l'aprenentatge, com per exemple els laboratoris virtuals per fer provatures i experiments, el desenvolupament conjunt de projectes amb alumnes i professors de centres educatius allunyats uns dels altres, o l'exploració sistemàtica de fenòmens utilitzant diferents llenguatges i formats de representació. Potser podríem dir, per concloure, que la innovació i la millora educativa no venen ni vindran de les TIC, però que l'ús de les TIC en el marc dels processos d'innovació i millora educativa pot ser i és sovint un amplificador susceptible de multiplicar la seva capacitat transformadora i el seu abast.
