La formació del professorat s'ha convertit en un eix clau per a transformar el sistema educatiu, sobretot la que prepara els docents en l'ús educatiu de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Això és degut a la presència cada cop més intensa d'aquestes tecnologies. En un sentit ampli, la formació del professorat sempre ha estat necessària i s'ha abordat tant des de les universitats, les administracions i les empreses com des de diferents tipus d'associacions professionals.Hem educat durant moltes dècades amb un sistema que ha experimentat pocs canvis; o, en tot cas, no podem parlar de canvis generalitzats que hagin afectat massivament les maneres d'ensenyar i aprendre. La connectivitat, els dispositius mòbils i els ordinadors aniran arribant a poc a poc a totes les aules (INTEF, 2013), però serà una mica més complicat que tot el professorat hagi desenvolupat les competències digitals necessàries per a utilitzar les TIC adequadament, i des d'un punt de vista ja no solament instrumental sinó també metodològic.
En aquest sentit, el Marc estratègic europeu d'educació y formació (ET2020) posa de manifest i estableix com a prioritat la necessitat d'assegurar una docència d'alta qualitat a les persones responsables de l'educació dels estudiants del nou mil·lenni, que cada cop més utilitzen les TIC en el seu entorn personal i social. Les institucions educatives no en poden quedar al marge; han d'esdevenir un escenari coherent amb el que succeeix més enllà del context d'ensenyament i aprenentatge formal.
La realitat, però, és que en la formació inicial de mestres, per exemple, gairebé ni es preveu en els plans d'estudis la formació en l'ús de les TIC en l'educació. I la formació en altres àmbits docents se circumscriu sovint a cursos o seminaris curts sobre l'ús d'una determinada tecnologia que acaba d'emergir, però poques vegades s'enfoquen des del seu ús didàctic.
Això fa que l'oferta de màsters, postgraus i altres modalitats en aquest àmbit s'hagi triplicat els darrers deu anys. Un dels màsters pioners, per exemple, és el màster universitari d'Educació i TIC (e-learning) de la Universitat Oberta de Catalunya, que va començar com a màster propi el 2004 i que després va esdevenir dels primers màsters universitaris d'Espanya, el 2007. En aquest programa ja s'han graduat més de 2.000 professors de diferents nivells educatius, i va néixer amb aquesta vocació: formar en l'ús de les TIC des d'un enfocament pedagògic i didàctic i no solament des d'un punt de vista merament instrumental. Encara ara, després de dotze anys, la demanda és de més de 300 estudiants nous per any, tot i haver-se triplicat l'oferta en el conjunt de l'Estat espanyol. Això indica que la necessitat de formació en aquesta àrea continua essent una demanda vigent.
La necessitat es confirma també revisant informes com el de High Level Group on the Modernisation of Higher Education que la Comissió Europea va publicar el 2013 en el marc de les accions de millora de la qualitat de l'aprenentatge i l'ensenyament en les institucions d'ensenyament superior. Aquest informe apunta que les administracions haurien d'afavorir i fer possible que els professors desenvolupessin habilitats docents per a l'educació en línia i altres formes d'ensenyament i aprenentatge més obertes i coherents amb l'era digital, a més d'aprofitar aquest coneixement sobre l'ús educatiu de les TIC per a millorar la qualitat de la seva docència en favor de l'aprenentatge dels estudiants.
També l'OCDE hi ha dedicat estudis com el de TALIS (2015), mitjançant el qual s'han enquestat mestres d'escoles de trenta països diferents. Els resultats d'aquestes enquestes mostren que menys del 40% d'aquests docents fan servir la tecnologia com a recurs habitual per a les classes, i ells mateixos expressen la necessitat que tenen de formar-se en competències digitals adreçades a l'educació.
Des d'una altra perspectiva, no pas menys interessant, l'informe emès per la UNESCO el 2015 titulat Repensar l'educació reivindica la professió del docent com una de les més rellevants que hi ha. I apunta que la tecnologia no l'ha de reemplaçar com alguns insisteixen a vaticinar, sinó que, al contrari, els docents l'han d'utilitzar com a instrument d'aprenentatge, i alhora cal animar-los perquè es formin i continuïn aprenent per a evolucionar professionalment.
La mateixa UNESCO l'any 2011 ja apuntava unes primeres bases sobre la competència digital dels docents, i indicava que no n'hi ha prou que hagin desenvolupat competències TIC i les puguin ensenyar als alumnes, sinó que també han de dominar les eines digitals per a ajudar-los a desenvolupar les competències necessàries per a ser ciutadans plenament autònoms, integrats en una societat cada cop més tecnificada i amb prou capacitat per a continuar aprenent al llarg de la vida. En aquest sentit, el govern de Catalunya cap a final del 2014 va decidir crear el Projecte interdepartamental de competència digital docent amb l'objectiu de disposar d'un marc que ajudi a identificar les competències digitals que ha de tenir el professorat i que permeti desenvolupar i acreditar aquestes competències. I és important ressaltar que aquestes s'interpreten en un sentit ampli: instrumental i metodològic. Pel que fa a la formació del professorat, torna a ser una necessitat que cal cobrir immediatament i de la manera més eficaç possible.
Sens dubte, la formació reglada i regulada ha de ser una de les vies que ha de cobrir aquestes necessitats formatives dels docents, perquè és responsabilitat de les administracions i les universitats que sigui així. Però també és cert que cal potenciar que aquesta formació emergeixi dels entorns no formals i que cada docent configuri la seva pròpia ecologia d'aprenentatge al llarg de la vida, activant tots els mecanismes possibles, en xarxa i a la xarxa, compartint bones pràctiques docents, formant part de comunitats; en definitiva, anant més enllà, amplificant i aprofitant qualsevol ocasió per a continuar aprenent i desenvolupant-se com a professional.
