En els temps que corren ja no cal tornar amb la cançoneta de "la tasca educativa és cosa de la família i l’escola", ni la que diu "que per educar un infant cal tota una tribu" …ni similars. Als qui ja hi són, no els cal ni es mereixen el "sermó" i els qui no hi són, o (siguem precisos) els qui des de l’escola no els veiem, tenen els seus motius... I aquests motius no desapareixen a base de bronques.Les nostres escoles, en general no s’han caracteritzat per fomentar una relació oberta i participativa amb les famílies. La confiança no és un dels valors que descriu la relació entre docents i pares. I la participació a través d’òrgans com el consell escolar o de l’ampa tampoc s’ha comprovat que mogui a majories ni que sigui motiu de millor entesa i fàcil cooperació entre famílies i escola.
Fruit d’una llarga època en que el prestigi, en gairebé tot coneixement havia d’anar acompanyat indefectiblement d’una titulació universitària, i tota expertesa havia de provenir o de circular en àmbits institucionals (és a dir, el ciutadà, el que actuava portat pel sentit comú no era gairebé ningú per a parlar amb seguretat de gairebé res) els pares i mares, només pel fet de ser-ho s’han merescut tota mena de consells i ajuts, per part dels experts que els han anat invalidant a ull d’ells mateixos, fins a nivells insospitables!
L’escola, com a institució, i els docents com a titulats en educació, d’una manera o altra hem abonat aquesta procés d’invalidació de la família. Curiosament, però, alhora s’ha anat produint un procés (que va tenir el seu ascens i també el seu descens) del prestigi i participació de les famílies en els òrgans i les associacions creats per a encaixar els ciutadans–pares de família en les institucions educatives.
Ara ens trobem en un moment "vall" de la participació institucionalitzada (no hi ha pares per renovar les juntes de les ampas ni voluntaris per als consells escolars) i amb unes mares i uns pares força insegurs i col·lapsats per la convivència de tants experts en tants àmbits. Ens toca, doncs reaccionar.
Sempre es poden elaborar més informes i reunir més dades, i encara podríem esperar temps millors, per a que els òrgans i les associacions creades revifin... Però també podem impulsar noves iniciatives que corrin per nous canals.
Treballar a fons amb els docents, amb els equips directius i els claustres per a que defineixin clarament quina volen que sigui la relació família escola ,es marquin accions a emprendre i criteris d’avaluació per valorar els efectes produïts per les noves accions.
Fomentar les relacions a "escala humana" (que no volen dir personals o d’amistat: no cal que mestres i pares siguin amics!) de coneixença, de confiança per a fer possible la corresponsabilitat educativa.
Facilitar la generació d’espais de formació i reflexió conjunta entre pares i docents per a constituir autèntiques comunitats de pràctica que progressen junts en el coneixements dels fills-alumnes per a millorar la seva educació.
Assegurar les bones pràctiques que ja s’estan fent que van en la línia d’enfortir el vincle entre pares i docents per treballar en un ambient més agradable ( sense sospites, sense proteccions) que és el marc on els nostres fills-alumnes s’estan educant.
Totes les línies proposades s’escapen del que coneixem actualment, com per exemple: ampas que gestionen activitats extraescolars o canalitzen queixes, conferències de gurús a pares suposadament ignorants, òrgans que es reuneixen per pur tràmit, o documents que no volen semblar el que són quan es "forcen" a signar...
Com tot, en aquest món, les associacions, els consells, han tingut seu temps! Si no deixem de plorar-les, les llàgrimes ens impedeixen veure que estan naixent algunes iniciatives diferents que van en la línia de fomentar la creació i el desenvolupament d’un "Nosaltres: Els qui eduquem" que ens inclou a totes i a tots, i ens vincula directament a través dels fills-alumnes en una responsabilitat de present i vers el futur!
