Perquè el lector se situï, com definiria l'educació lenta? Pot emmarcar-se dins de l'slow movement?Començo per la segona part. La proposta d'educació lenta coincideix, en bastants aspectes, amb els altres moviments pel que fa a la lentitud, a la idea de buscar el temps que necessitem perquè les coses puguin ser. Coincideix, també, en la voluntat de buscar una línia de continuïtat entre el que ha passat, el que passa i el futur, en el sentit de cercar la sostenibilitat dels fenòmens. També coincideix en la cerca de la qualitat per damunt de la quantitat. Els moviments de la lentitud s'inspiren en la concepció del temps segons Kairós, el déu grec del «temps just» dels cicles naturals. Kairós representa el temps que alguna cosa necessita per esdevenir-se; en canvi, Cronos és el temps que duren els esdeveniments. L'educació lenta és una proposta per donar a l'educació, als aprenentatges i als aprenents el temps que necessiten per ser. És una proposta per adequar el temps escolar i el temps educatiu no escolar a aquests principis de qualitat, d'educació per a la comprensió, etc. S'oposa a una concepció quantitativa i mercantilista de l'educació en la qual molt i ràpid són sinònims de millor, quan el que ens porta és superficialitat i aprenentatges efímers.
Com poden encaixar els principis de l'educació lenta amb el currículum actual? I amb una societat que té un ritme accelerat?
Actualment, com en qualsevol època de grans canvis, en cada una de les institucions socials i en cada un dels àmbits de la societat conviuen diverses maneres d'entendre-la i d'interpretar-la que són contradictòries. Conviuen algunes maneres d'entendre aquell aspecte en el passat amb d'altres que es plantegen els reptes de futur que proposa la societat. Formes resistents i conservadores, en el pitjor sentit de la paraula, i formes innovadores i de futur. Si analitzem moltes propostes legislatives –en l'àmbit educatiu, per exemple– observarem aquesta convivència en l'àmbit administratiu (llevat de la LOMCE, que només representa el retorn a un passat molt llunyà). Per tant, es tracta de veure que en determinats aspectes del currículum actual ja hi ha algunes de les idees que nosaltres intentem desenvolupar. Quan es parla de currículum competencial, de flexibilitat i d'autonomia... ja es refereixen a maneres d'entendre l'educació que ens poden acostar a la idea d'educació lenta.
El que cal fer és avaluar les resistències que hi trobarem. Entre d'altres, les de sectors de la societat que sacralitzen la banalització dels coneixements, la velocitat com a sinònim de qualitat, etc. En el fons, doncs, fer propostes en la línia d'una nova concepció del temps educatiu i escolar representa anar-hi contra corrent i, per tant, com dèiem, sempre cal avaluar les resistències per tal de trobar-hi, també, les aliances que ens permeten avançar. I una de les aliances és la percepció de molts sectors del professorat, de les famílies i de la resta dels sectors de la societat que l'actual sistema educatiu no respon a les necessitats últimes i qualitatives de la societat del coneixement.
Quins aspectes fan que el sistema educatiu sigui poc flexible?
Fonamentalment, dos. En primer lloc, la rigidesa de l'administració. Una rigidesa deguda a l'ús partidista de l'educació per part dels partits polítics, i a les deficiències en la formació i la preparació de les persones que exerceixen càrrecs en la mateixa administració (allò que comunament anomenem allunyament de la pràctica i de l'escola).
En segon lloc, la rigidesa de les cultures presents en el professorat. Fins que els mestres no comprenguin que ells també són aprenents, en un nivell diferent de l'alumnat, és clar, no avançarem cap a una cultura que entengui que aquesta flexibilitat del currículum i de la institució escolar és clau per progressar.
Actualment, a les escoles es té en compte el ritme d'aprenentatge dels alumnes quan es planifica com s'ha d'ensenyar una matèria?
Teòricament, sí. Els projectes educatius i els plans de treball són plens de conceptes com el d'atenció a la diversitat, que, en el fons, és una idea que implica tenir en compte, entre altres aspectes, els diferents ritmes d'aprenentatge de cada alumne.
Després, la pràctica és molt complicada. Primer, perquè la idea de currículum tancat i prescriptiu no afavoreix la flexibilitat que requereix l'atenció personalitzada, i aquesta idea de currículum tancat està bastant arrelada en les pràctiques professionals. Segon, perquè hem de tenir en compte que, quan una escola es fa un plantejament seriós sobre la diversitat, la inclusivitat i tots aquests conceptes relacionats amb la diferenciació de ritmes d'aprenentatge, no rep els recursos diferenciats de l'administració que li permetin dur a terme aquestes pràctiques. És llavors quan es produeix un fenomen d'«autocensura» en la mateixa planificació. Es planifica, quan es fa d'una manera seriosa, des de la debilitat i des de l'administració d'uns recursos que són insuficients.
Aquí, la idea de suport educatiu personalitzat, que ha tingut èxit en altres sistemes educatius de referència, s'ha implementat i ha obligat les escoles a redistribuir els mateixos recursos. Això sí, dins d'una gran operació per tal de fer propaganda que en el nostre context «lluitem contra el fracàs escolar» i donem aquest suport personalitzat que permetrà atendre aquesta diversitat de ritmes.
Els docents haurien d'establir prioritats en les activitats pedagògiques per tal d'adaptar-les al ritme dels alumnes?
És clar que sí. La resposta a les preguntes anteriors ens porta cap a aquesta evidència. I, tot i que he parlat de les insuficiències en les polítiques i en els pressupostos de l'administració, penso que hi ha una responsabilitat bàsica per part del professorat. Aquest no es pot justificar en la manca de recursos per assumir la responsabilitat. Té la responsabilitat de denunciar aquestes mancances, però ho ha de fer des de l'exercici de la professionalitat dia a dia i sense perjudicar mai l'alumnat en la mesura que pugui.
Precisament, prioritzar i seleccionar crec que són dues competències bàsiques que el professorat ha de saber aplicar si volem donar un tomb a la situació actual de propostes sobrecarregades i excessives del currículum.
Quin paper tenen les TIC en l'educació lenta?
El mateix paper que han de tenir en l'àmbit educatiu general. Les TIC són eines potents, actuals i imprescindibles que han de ser presents a les aules en totes les seves dimensions. És cert que algunes pràctiques que es desprenen d'un mal ús de les TIC poden encaminar-nos cap a la superficialitat, cap a la quantitat, i no pas cap a la qualitat. Però aquest risc podem trobar-lo en molts altres aspectes.
Per tant, es tracta de fer-ne un bon ús, perquè esdevinguin eines imprescindibles per a una educació de qualitat.
Com encaixen les necessitats educatives especials (sigui per dificultats o per altes capacitats) amb la metodologia de l'educació lenta?
Quan pregunteu com planifiquem, tenim presents els ritmes dels alumnes; quan proposem que els docents prioritzin les activitats pedagògiques i quan plantegem un currículum no prescriptiu i molt més flexible, establim les bases perquè l'escola pugui tenir en compte aquestes necessitats educatives diferents.
L'educació lenta pot aplicar-se a tots els nivell educatius? Com s'ha d'enfocar en la Secundària?
No sóc capaç de dir com s'ha de treballar en el conjunt de les institucions educatives. Tinc clar que els principis que plantejo han de poder aplicar-se a la majoria dels aprenentatges de tots els nivells, etapes i àmbits educatius. La meva pràctica se centra en una escola 3-12, d'Infantil i Primària. Els professionals d'altres etapes o àmbits educatius han de fer la seva pròpia reflexió i han de veure si el tractament del temps en la seva etapa és adequat als seus alumnes i als aprenentatges que han de fer.
En altres països existeixen experiències pioneres relacionades amb l'educació lenta?
Constantment rebo informació d'escoles i altres institucions educatives que plantegen propostes semblants o moviments que van en aquesta direcció. Per posar-ne alguns exemples citaré el CREA, un grup francès que publica la revista Silence i que s'ha fet ressò de la proposta i l'ha traduït al francès, i el llibre La pedagogia della lumaca, de l'italià Gianfranco Zavalloni, traduït al castellà per Graó, que tracta de l'experiència iniciada en una escola de Nàpols, la Scuola Laboratorio Don Milani. Fins i tot algunes propostes, com les de Tonucci en La ciutat dels nens, tenen punts en comú amb aquests plantejaments. Són algunes mostres de la preocupació per aspectes relacionats amb un plantejament diferent de l'educació, juntament amb les propostes que faig en el llibre. Al nostre país, algunes escoles de nova creació, com ara l'Escola de Quart (Gironès) i Els Alocs (Vilassar de Mar), han situat l'educació lenta en els seus projectes educatius.
