L'assaig guanyador fa referència a una sèrie de mites relacionats amb l'estrès docent. ¿Quins són aquests mites? De quina manera repercuteixen en la realitat de l'estrès docent?L'estrès és quelcom molt complexe. Té àmplies dimensions objectives. Els contextos són determinants, però, a part d'aquesta realitat punyent, també té una dimensió mítica de creença, de refugi i recurs per justificar tot el que és poc comprensible racionalment doncs la càrrega que porta està plena d'elements subjectius, emocionals i tot sovint inconscients.
Aquest aspecte mític de cosa poc explicable i poc racionalitzable creiem que es vincula amb la manera en que ens situem davant la realitat, si fem treballar el logos, la part esquerra del cervell o si ens situem a la dreta amb fortes implicacions emocionals, el mythos.
Això fa palesa la necessitat de formació del docent per a una comprensió més gran del que li pot succeir i d'acceptació de si mateix vers al camí de la seva realització personal, manera d'evitar que l'estrès, tant elevat entre els docents, repercuteixi més enllà del que és tolerable en la seva realitat professional.
Creu que hi ha una mancança d'indicadors per valorar l'estrès docent?
Mancança no, els indicadors hi són, estan estudiats i registrats, el que es dóna és manca de coneixement, especialment per part dels docents, sobre quins són els indicadors.
En aquest treball, objecte del premi Joan Profitós 2012, en presentem una llarga llista recollits en un qüestionari molt senzill on s'expressen els elements que són indicadors d'estrès en el sector professional de la docència i també un llarg llistat de simptomatologies classificades en diverses categories que, soles o acompanyades d'altres, són potents indicadors d'un nivell d'estrès per sobre dels límits que la salut reclama.
Ambdós qüestionaris són autoaplicables i constitueixen una valuosa ajuda per assenyalar el sector més estressant de les tasques laborals i l'espai personal (físic, nerviós, fisiològic, emocional, cognitiu i comportamental) més estressat del docent.
En una anterior entrevista (2010) ens va comentar que no es poden extreure conclusions generals sobre l'estrès i la salut emocional a causa de la diversitat de centres educatius, zones geogràfiques, nivells educatius... Podem avui en dia determinar un patró d'estrès comú a tots aquests àmbits o segueix essent un aspecte associat a les particularitats de cada professional?
Definitivament no es poden extreure conclusions generals.
L'estrès en la seva vessant objectiva està determinat pel context. I els contextos educatius són absolutament diversos.
Posem exemples: No és el mateix el context d'una mestra d'Educació Infantil, jove, soltera, que viu sola i que treballa amb un grup de nens amb un 90% fills d'immigrants, en una zona suburbana de clima fred; que un docent home, major de 50 anys, divorciat, que viu en parella i que a casa hi ha fills dels matrimonis anteriors, que treballa a l'ESO, tutor d'adolescents, en una comarca petita i tranquil·la de la costa mediterrània.
Ara bé, si que es poden assenyalar un conjunt d'elements estressors que són específics del món educatiu, de fet constitueixen tot el capítol 3 del nostre llibre L'estrès, mites i realitats. Uns de potents són els vinculats amb la mateixa feina docent, per exemple l'alumnat actual, especialment aquests nadius digitals arribats a l'adolescència i la diversitat enorme de les persones que omplen les aules. L'espai de treball, penso en algunes aules d'Educació Infantil amb temperatura elevada i d'aire viciat amb ambient continuat de soroll del tràfec i dels propis alumnes. L'organització funcional del centre educatiu amb l'estil de comandament de l'equip directiu. L'eficàcia i eficiència de reunions i claustres. La manca o no de suports tècnics propers (psicòlegs, logopedes, ...).
Sense parlar d'altres focus d'estrès com pot ser la gestió de les administracions educatives (a vegades tant agressives vers l'educació en general i l'aprenentatge de la nostra llengua en particular) o l'estrès social del que fem una llarga llista d'elements que el fomenten com es ara les pors dels col·lectius (atur, retallades, tancament de llocs de treball, ...) horaris laborals-familiars, crisis de valors, missatges negatius dels mitjans de comunicació, inculcació de la competitivitat sense mesura, amenaces a les col·lectivitats amb la manca de respecte a la llibertat personal, grupal i col·lectiva dels pobles, etc...
És a dir, no es poden extreure conclusions generals però sí que hi ha uns elements estressors específics del món educatiu.
Insistim sobre aquest punt. Sovint associem l'estrès docent, exclusivament, amb la situació a l'aula. Però, ¿de quina manera influeixen factors com la relació amb l'equip docent o la mala gestió organitzativa en la generació d'estrès?
Si, evidentment. Assenyales dos punts claus, per un cantó la gestió organitzativa iniciada en els coordinadors de cicles educatius, seguida per la gestió general del Centre i acabant amb l'Administració, el Departament d'Ensenyament, el Ministerio i finalment de les disposicions europees. Massa barrets per un cap! Un escalafó jeràrquic preocupant, és a dir, estressant. Les seves disposicions, quan no són fruit d'una reflexió col·lectiva, consens i acceptació, generen oposició i, en conseqüència, augment del nivell de tensió o estrès. Una manera d'evitar l'estrès que provoquen les disposicions d'aquesta columna de càrrecs estressadors seria amb formació adient, priorització d'aspectes professionals i no polítics i, lògicament, eleccions democràtiques i no a dit.
L'altre element que assenyales, les relacions amb els col·legues, poden ser un element pertorbador més. Si hi ha manca de col·laboració i de treball autèntic en equip, hi ha "mal rotllo" i, per tant, nivell excessiu de tensió, com així mateix assenyalem en el capítol 3.
En el llibre hi ha el capítol 4 que parla dels recursos personals per afrontar les demandes de l'entorn. Ens podria fer un breu llistat de quins poden ser?
Els recursos personals són molt pràctics i s'expliquen una colla de tècniques i de propostes per disminuir l'estrès.
De fet es parla de tres camps. El primer, serien els recursos que són com un escut protector i preventiu. Per exemple, el que la professió sigui l'espai on la persona se sent realitzada. Especialment en el món educatiu no es pot exercir la professió sense aquesta vocació, és a dir, sense que sigui l'espai on un se sent competent. Qui es dedica a la docència com una sortida laboral més, segur que l'estrès l'amenaça de molt a prop. Si hi ha molta gent que accedeix a les professions sense aquest component essencial de realització personal vol dir que hi ha, encara, una elevada manca d'orientació professional, malgrat els lloables esforços que pugui fer Educaweb. A aquest punt vocacional cal afegir-hi uns valors laborals i vitals correctes.
El segon camp seria conèixer i tenir ben integrats els recursos que pot tenir qualsevol persona fàcilment al seu abast.
I quins serien?
Solament els enumero: L'alimentació adequada. Dormir correctament. Gestionar bé el temps d'oci i no fer-lo més estressant. La correcta gestió de les unitats de temps dins la feina. Saber calmar i recuperar energies en el dia a dia de la feina. Saber gestionar el cos amb activitat física, ergonomia, postures, respiració, ús de la veu, relaxació física i de la ment amb control de les emocions, pràctica d'activitats que eduquin la part física i mental, com el tai-txi i el ioga. Saber gestionar bé les relacions amb els altres.
El tercer camp recull els recursos per afrontar l'estrès social, el que produeixen les col·lectivitats. Amb el recolzament dels recursos del propi grup, el suport social.
De tots ells hi ha àmplies explicacions i propostes d'exercitacions que poden ser de gran utilitat a qualsevol persona, no exclusivament dels docents. És un capítol molt pràctic.
A partir de l'anàlisi de l'estrès realitzat en l'assaig, quines són les propostes de millora que es fan?
Les propostes són variades i dirigides a camps i sectors diversos. Moltes d'elles s'emmarquen en la necessària formació per poder exercir la professió amb major eficiència.
Cal gestionar l'estrès amb una actitud crítica i positiva. Conèixer bé la manera personal i grupal de processar la informació, l'estil personal que implica autoconeixement. Saber treballar el creixement emocional personal, cal formar-se. Millorar l'autoestima. Saber recórrer a terapeutes autoritzats per buscar ajuda quan faci falta, etc.
¿Creu que el col·lectiu docent està sensibilitzat amb la importància dels riscos psicosocials en la seva qualitat de vida? I les institucions i els centres educatius?
Sincerament, crec que no. Ni uns ni altres.
Els docents no són conscients del que poden arribar a afectar-los els aspectes psicosocials. Creuen que controlen i poden gestionar-los bé, però la realitat ens diu que en són víctimes freqüents.
I les institucions i centres, com a gestors, no li donen la importància cabdal que té. Encara hi ha directors que pensen que això de l'estrès, les baixes per ansietat, ... són excuses per no treballar. I proposar cursos amb tècniques de gestió emocional o de relaxació física i mental consideren que, senzillament, hi ha altres prioritats i són temes molt complementaris. Greu error!
